PREMI D'HONOR DE LES LLETRES CATALANES
Y después dicen que los premios... Pues hoy estamos de enhorabuena, porque un Premio que a veces no ha podido librarse de la polémica ha hecho justicia. Y esto hay que celebrarlo. Siempre he creído que es mejor vivir alegrándose que entristeciéndose por lo que pasa. Hoy ha pasado algo grande y hay que gritarlo. A Montserrat Abelló le han reconocido que es una gran escritora, aunque luego los periódicos hablen sólo de feminismo (cosa que está muy bien, pero no debemos olvidar lo más importante, a Montserrat Abelló le dan el premio por lo que ha escrito, no por su condición de mujer).
Una vez más, gracias Montserrat por tus versos, por tu persona, por tu testimonio. Gracias y felicidades!!!
Si no escrivís
és com si no existís.
Si no escrivís
és com si no existís.
Em desconec.
Oblido qui sóc.
Oblido qui sóc.
I temo que hauré de tornar a confegir-me.
Montserrat Abelló (inèdit, 2008)
Os dejo con un artículo escrito por otra gran poeta, Vinyet Panyella, sobre este merecido reconocimiento:
Montserrat Abelló, l'honor del Premi
Amb noranta anys i una vida acomplerta, Montserrat Abelló ha estat guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. L’ha rebut amb l’agraïment, alegria i vitalitat que va saber transmetre als públic que assistia a l’acte, i va concloure el seu discurs amb un “Visca la llengua catalana i visca Catalunya!” amb tanta emoció com convicció.Montserrat Abelló s’enquadra en la poesia contemporània escrita per dones, en tant que autora i en tant que traductora. La seva aportació és una obra de qualitat literària indiscutible i compromesa amb el feminisme que exerceix una notable influència literària i moral en la poesia catalana. Nascuda el 1918, la seva incorporació a les lletres catalanes es produeix enmig d’un gran decalatge generacional degut tant a circumstàncies personals com col.lectives. En acabar la guerra civil s’exilia amb el seu pare de primer a França i Anglaterra, i des de 1940 a Xile. Allà coneix el seu marit i neixen els seus tres fills. És en aquests anys quan comença a escriure i a traduir.Retorna a Barcelona el 1960 i el 1963 surt el seu primer llibre de poemes, Vida diària, que reedita el 1981 juntament amb Paraules no dites. Un dels poemes d’aquells anys el va llegir al Palau de la Música en el transcurs de l’acte, “Retorn”, on expressa l’experiència d’aquells anys i la voluntat humana i literària de reeixir que traspua el seu amor a la vida i a les lletres. El va llegir amb la mateixa passió i convicció que l’havien inspirada.Des de 1981 ha publicat set altres poemaris, fins ara mateix, i el 2002 va aplegar la seva obra poètica al volum Al cor de les paraules. Des del primer moment ha estat reconeguda com una de les millors poetes contemporànies en llengua catalana, plenament equiparable a Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Maria Beneyto o la Mercè Rodoreda poeta que ara coneixem. Dins de la poesia escrita per dones, Abelló ha fet de baula entre la tradició de la poesia de dones en llengua catalana i les poetes de les més joves generacions.En tant que traductora li devem les primeres traduccions de Sylvia Plath al català, així com l’excel.lent antologia de poetes contemporanànies anglosaxones Cares a la finestra (1993), un llibre avui tan introbable com imprescidible. Ha estat Abelló qui ha obert la recepció de la poesia anglesa i nordamericana femenina a les lletres catalanes, i que ha contribuït a enfortir la presència de la poesia catalana al medi anglosaxó amb les seves traduccions.El més alt guardó cultural dels Països Catalans li ha estat concedit per totes aquestes raons, a les que cal afegir el fet que sigui, a hores d’ara, la figura poètica més reconeguda de les lletres catalanes; el seu compromís absolut amb la llengua catalana; i el seu compromís feminista reconegut per tots els sectors, en paral.lel amb la qualitat de l’obra que ha portat a terme. Aquest darrer aspecte va sorgir també en el seu discurs d’acceptació i agraïment del Premi, perquè Montserrat Abelló és la tercera dona entre quaranta guardonats, i se’n va doldre. La proporció fa pensar, però no és estranya, perquè la visibilitat i la presència habitual de les dones en el medi cultural – i en tants altres- no és ni de bon tros el que correspon a la realitat. (...)
Publicat a El Marge Llarg, L'Eco de Sitges, 21. VI.2008
