Poética 17. Homenaje (6)

Si hace unos días nos felicitábamos por los noventa años de Montserrat Abelló, hoy tenemos que lamentar que ayer, con la misma edad, nos dejara uno de los grandes poetas en catalán que teníamos entre nosotros: Josep Palau i Fabre. Su poesía es de aquellas que te acompañan sin concesiones, con un universo particular que el poeta supo expresar con gran exquisitez. Su "càntic espiritual" puede ser una buena muestra de ello (a los que hemos tenido la suerte de escuchárselo recitar no se nos olvidará nunca).

CANT ESPIRITUAL

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creu-

re en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo

a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o penso que em desperto,

i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo

contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis

algú.
¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?

¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà

tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Desperta-

ré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la

veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el mi-

llor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.

Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal

em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest en-

gany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No

em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i

sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.


Y para verle y escucharle, en otro magnífico poema:

http://www.uoc.edu/lletra/noms/jpalauifabre/html_especials/joseppalauifabrerecita2.html